A cau d'orella

T’ho diré fluixet... a cau d'orella,
perquè només ho sentis tu...
el meu secret, amagat dins l’ànima,
esperant... esperan-te a tu
i al teu cor.
T’ho diré “petit”, suau,
com la brisa d’estiu,
aquesta de mitja tarda
que et porta l’aroma de la mar,
i aleshores, en el moment precís que el teu cor olori la sal,
ho sabràs.
T’ho diré suau, avergonyida
i amb el desig pujant per la meva esquena,
et diré...
Vols?

La sol·litud

En nits de pluja, quan tot és en silenci i la quietut és intocable, llavors, només llavors la sol·litut es converteix en una paraula encisadora. M’acompanya en els meus pensaments més íntims, en les meves il·lusions, m’ajuda a comprendre aquells fets i aquelles circumstàncies personals que en algun moment determinat ens desborden i no saps com afrontar-les.
A molta gent aquesta paraula li deixa un gust amarg al paladar, però segurament és que mai han provat de saborejar-la dolçament, deixant que aquell suau gust els embriagui i els faci comprendre que no és realmente com ells pensen. No els hi nego que de vegades es tracta d’una dura prova de la vida, ni tampoc que en determinats moments es converteixen en una sensació tan insoportable com angoixant.
Però el que jo voldria que entenguessin aquestes persones és que la sol·litut és també una manera d’evadir-se de la multitut per tal de superar els problemes que en determinats punts del camí sorgeixen.
És una dolça paraula tan plena de matissos com un gran arc de Sant Martí, igual que aquells que sorgeixen després d’una esgarrifosa tempesta indicant així la fi de la desesperació i l’angúnia. Només en aquell moment te n’adones que la sol·litut és necessària per poder evolucionar i abançar en el llarg camí de la vida.